El museu d’història de Sabadell té en el seu fons documental una sèrie d’entrevistes relacionades amb el refugi del Pau Vila. Aquest documents es poden consultar demanant una cita prèvia al museu. Tothom pot accedir a aquests documents però el museu no deixa gravar les entrevistes ni fer còpies. La transcripció que faig en aquest treball són de les anotacions que vaig fer escoltant al Sr Pere Salaet.

Entrevista al Sr Pere Salaet realitzada per el personal del museu d’història de Sabadell el dia 27 d’Octubre del 2008.

El Sr Salaet va ser el responsable dels cultius de xampinyons als refugis de Sabadell. ( camps d’aviació, Carrer Buixeda, la riereta i el del pau Vila)
 

Transcripció sobre l'àudio 

“Va néixer al 1926 a Vacarisses. Quan va esclatar la guerra civil tenia 10 anys. Sobre les meves vivències, jo vivia amb els meus avis a Vacarisses. La meva Infància era jugar al carrer. En la guerra civil, els aliments havia menys, les botigues de queviures es van deteriorant. Jo tenia 12 anys, hi havia molta misèria, vaig fer de pastor i portava herbes per conills. Es van construir refugis a BCN per evitar els bombardejos. Els més important eren el del metro i d’altres. Per la nit tocaven les sirenes. Els Avions venien de Mallorca, allà estaven els nacionals, els feixistes. S’apagava les llums a tota la ciutat i des de Montjuic s’ encenien focus per veure els  avions que atacaven el port. 

Al final de la guerra, la postguerra va ser molt dura perquè hi havia pocs aliments. Aleshores funcionava l’estraperlo i el mercat negre. Jo havia de ser paleta. Treballava a Montserrat. Oficis i aprenent.  Guanyava 8 pessetes i l’amo em donava 6 pessetes perquè em deia que estava aprenent. A l’any 1939-1940. Jo ja era  major d’edat amb 14 anys.

Els aliments escassejaven. 

1 kg de pa blanc costava entre 18 – 20 pessetes

1 litre oli 50 pessetes

La meva jornada laboral era de 6 ó 8 pessetes al dia....treballaves tota la setmana per 1 litre d’oli .

Tots anaven al mercat negre a comprar. L’aliment bàsic era les farinetes,el blat de moro, les faves seques, els moniatos, hi havia l’ infermetat del  piojo verde que era deguda a la mala nutrició.

Als anys 50 les coses van millorar, més feina. Les industries van prosperant. A la meva època els pisos i vivendes eren sense dutxa. Anaven a cal ral a dutxar-nos. Es deia cal ral, perquè per un Ral ( que són 25 cèntims) et dutxaves.

Jo vaig tornar al camp, i em vaig casar a Ripollet i un senyor em va proposar un negoci q era el cultiu dels xampinyons. 

A Ripollet ho vaig fer a un celler molt gran. Un senyor de BCN  q es dedicava a la venta del xampinyó,  em va proporcionar uns refugis que ell ho va deixar-ho, eren a Sabadell ( camps d’aviació), al carrer Buixeda, carrer Cellers, i a la riereta un altre ( ronda ponent) on a sobre ara hi ha LA CAIXA

Vaig deixar l’empresa ( treballava també a la uralita a Cerdanyola) per dedicar-me al cultiu del xampinyó. Vaig fer un petit patrimoni i vaig comprar una finca a Castellar del Vallés on també vaig fer mines pel meu compte per al cultiu del xampinyó.

El senyor Guerni portava els refugis del camp aviació, i demes refugi, era l’any 1957 quan jo vaig començar a fer-ho, i aleshores el negoci jo ho vaig fer a nom d’ell. Hi havia un contracte amb moltes clàusules.

28 de febrer de 1964 vaig entrar jo el cultiu xampinyó als camps d’aviació. L’any 1971, els militar no em deixen cultivar més xampinyó al camp d’aviació perquè volien fer més pistes, però al 1983 vaig recuperar-los un altre cop fins a l’any 1994. També vaig treballar en altres mines a Matadepera, però ara són tancades perquè es  van taponar dintre finca particular.

Jo aconseguia una tona de xampinyons a la setmana i els venia al mercat. De bolets es demanaven molts. Jo venia xampinyons a la pizzeria Viena, a l’Urpi, la Lionesa, verduleries, al mercat Sabadell, a Castellar, Santa Perpetua, treballava amb un soci.

Al refugi del Pau Vila tenia molts xampinyons i allà preparava les piles de fem que desprès repartia per els altres refugis de Sabadell.”